Rubalcaba i Chacón
Dos beduïns creuen un gran desert en el que no es veu l’horitzó. Rubalcaba i Chacón vesteixen túniques que volen semblar noves, però porten a l’esquena una pesada motxilla. Ambdós han participat del govern que ha convertit una plana fèrtil i verda en un desert.Quan Zapatero va esdevenir president, semblava que l’Estat Espanyol pujaria al tren d’Europa pel que fa als drets socials i solucionaria definitivament l’encaix de la seva diversitat nacional. Passades dues legislatures el socialisme espanyol ha quedat descolorit, ha perdut la rosa i el puny i no sap si ha de parlar en castellano viejo y rancio o és políglota.
Dues raons bàsiques expliquen que s’hagi passat de l’esperança del 2004 a la frustració del 2011. El PSOE ha perdut els valors de la socialdemocràcia i no té un discurs únic sobre què és i què ha de ser Espanya.
Rajoy no va guanyar, va perdre Zapatero
Mariano Rajoy no va guanyar les eleccions, les va perdre el PSOE. El PP ha aconseguit poc més d’un milió de vots més entre el 2004 i el 2011, mentre que els socialistes n’han perdut més de quatre milions i mig.
Zapatero va començar la seva etapa com a president espanyol amb gestos de cara a la galeria. Memòria històrica, matrimonis gays i un augment de la despesa social, que maulauradament es va sostenir amb peus de fang. Segons el catedràtic de polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Vicenç Navarro, l’augment de la despesa es va finançar amb el creixement generat per la bombolla immobiliària i no pas amb reformes progressives i redistributibes de la fiscalitat
Un partit socialdemòcrata que oblida la seva essència
De fet, el PSOE ha fet tot el contrari del que marquen els cànons de la socialdemocràcia, que basa la seva política econòmica en uns impostos elevats i redistributius que financen un estat del benestar potent. Amb Pedro Solbes de ministre d’economia es va abaixar l’impost de societats, es va reduir l’IRPF i es va eliminar l’impost de patrimoni. En total uns 4.600 milions d’euros menys cada any.
A l’explotar la bombolla immobiliària doncs, ha començat el drama, i les exigències d’Europa per fer tisoarada al deute. Un deute que Zapatero va començar a retallar congelant les pensions i abaixant els salaris dels funcionaris.
El Govern espanyol va fer-se el suec davant aquells que li demanaven que no es retallessin serveis ni salaris, sinó que s’augmentessin els ingressos de l’Estat. Al marge de revertir els impostos que va abaixar, alguns economistes li van reclamar que lluités contra el frau fiscal. Un frau que s’eleva a quasi 59.000 milions d’euros. La majoria creat per les grans corporacions, que defrauden més del 70% del total.
Sota el dogma de que l’estat del benestar és insostenible s’estan retallant uns serveis socials, que ja de per si, són escadussers. Segons el professor Navarro l’Estat Espanyol hauria de gastar 66.000 milions d’euros més per assimilar els serveis socials al seu nivell de riquesa.
Un atemptat contra el seu propi electorat
Els resultats d’aquesta política han estat una augment espectacular del coeficient de Gini des del 2008. Un augment de la desigualtat que si bé s’ha produït arreu d’Europa s’ha disparat a l’Estat Espanyol.
Amb aquestes polítiques dretanes, el PSOE va atemptar directament contra el seu electorat. Un electorat que té altres partits d’esquerra per votar, que s’abstén amb més facilitat que el votant de dretes i que segons un estudi de Metroscopia per El País, situa el PSOE a la dreta d’allà on ells s’ubiquen. Un fet que no es produeix en cap altre partit
Sense la S i sense saber què vol dir la E
Si perdre la S del nom del partit no fos prou drama, encara ho és més que la E no se sàpiga què vol dir. El PSOE no té un discurs clar del què és Espanya. Mentre l’expresident de Castilla La Mancha i del Congreso, José Bono, defensa tesis centralistes, el socialisme català encara diu, almenys oralment, creure en el federalisme. Al País Valencià, el PSPV va a remolc del PP en la qüestió nacional i no sap si ha de canviar la P de país, per la C de Comunidad.
Un PSOE que es diu federal, almenys aquest és el nom del seu Congrés, no ha sabut defensar la reforma de l’Estat per la via estatutària i ha acabat generant, amb l’imensa gasolina que la dreta i la caverna mediàtica han llençat a les brases, un efecte separador. Mai hi havia hagut tant independentisme a Catalunya.
En el discurs sobre l’Estatut, el finançament, la llengua i la lluita armada d’ETA el PSOE ha anat a remolc del PP, deixant que aquest se li hagi menjat per complet el discurs ideològic del què és i què ha de ser Espanya. Tot això ha causat confusió a un electorat que ha vist com el seu partit no era capaç de defensar ni un discurs “nacional” ni social amb convicció.
Chacón i Rubalcaba segueixen caminant pel desert mentre remuguen: “Tot això abans eren prats verds”. De moment no s’han atrevit a obrir la pesada motxila que porten. I fins que no ho facin no tindran la clau per acabar amb els seus laments. I és que si un prat es deixa de regar, s’acaben morint les flors i l’herba.
